HORT bé: L'hibernació està acabant.

Durant mesos semblava impossible recuperar la vitalitat d'altres temps. El record de la primavera i l'estiu passats quedaven ja llunyans i ens havíem acostumat a trobar-nos a l'Hort pels matins ja que les tardes enfosquien ben aviat. Ni tan sols podíem fer el cafè, havent dinat, al forat de la piscina on hi tenim la taula i les cadires, perquè el fred ens enxampava gairebé abans de començar.

Les plantes tampoc donaven gaire senyals de vida. Calia prestar molta atenció per a percebre que aquelles cols de mig pam havien fet el mínim canvi. Però no us puc enganyar, també hi va haver bons moments! He de reconèixer que el fred va fer que gaudís traient plaques de gel dels bidons d'aigua! Va ser realment sorprenent veure com els dies de més fred havien fet que, a una ciutat com Barcelona, l'aigua quedés congelada creant una capa de gel translúcida amb fulles a l'interior que hi havien quedat atrapades. És difícil explicar-ho amb paraules, però la imatge ens va deixar bocabadats.

El preocupant de tot això era que semblava que, de la mateixa manera que li havia passat a la ciutat, les nostres idees també s'havien quedat congelades. Imagino que influïa el fet que no ens poguéssim reunir tranquil·lament en el nostre oasis que és l'Hort. El fred ens impedia passar-hi llargues estones treballant, xerrant o descansant asseguts com havíem fet mesos abans, i això va anar apagant les nostres forces. Diguéssim que vam aprendre a “sobreviure”. Ni collíem ni plantàvem, gairebé no calia ni regar! Ara bé, una cosa si que tinc clara, vaig seguir aprenent durant aquest temps un valor bàsic. L'importància de la paciència, la no-immediatesa. D'alguna manera tinc la sensació d'haver començat a entendre, per primera vegada, el que és l'hibernació; el que la natura ens suggereix i ens recomana de fer en temps de fred i poca llum. I de tot això me n'adono ara, que sembla que ja està acabant.

Un dia de fred, com tants altres, ens reunirem en algun local del barri que hom ens havia cedit per estar arrecerats. Reunió amb llum artificial, i més d'un jersei al damunt. Totes endormiscades per aquesta hibernació que, com us dic, nosaltres també estàvem vivint. De sobte no se qui, ni com, però algú algú va pronunciar les paraules que ens farien començar a despertar: “Aviat farem un any a l'Hort Bé!” Aquestes paraules arribaven a les meves orelles com aigua fresca al senderista. Era l'alè necessari per a seguir fent camí.

Des d'aquell dia que vam començar a pensar quan i com celebraríem el nostre primer aniversari, i estic del tot segur que no hi va haver ningú que no recordés algun moment viscut a l'Hort al llarg d'aquest any. Avui tornem a ser aquí per dir-vos que no havíem mort, simplement dormíem en la nostra hibernació. Però hem vist que el dia ja s'allarga, el sol es deixa veure més hores i l'anorac, per fi, el podem deixar a casa, guardat a l'armari. La letargia arriba al seu final. Recuperem el nostre ritme vital.

No voldria avançar res del que vindrà amb la primavera, simplement, quan arribi el moment, us n'assabentareu. Només dir-vos que les cols acceleren ja el seu creixement, i, com elles, nosaltres també estem despertant!

Salut i aixada!

PD: tranquils que no m'oblido d'adjuntar algunes fotografies!